Jordi Vilanova i Buxó

Una nova bombolla tecnològica?

2011-05-29T11:38:00.000-07:00

Diuen els analistes que el 80% de les empreses d'internet cotitzades tenen unes valoracions raonables. Això vol dir que les empreses d'aquest sector no estan sobrevalorades i, per tant, poden servir com a referència perquè no formen una nova bombolla equiparable a la de finals dels anys noranta. Aquest fet ens permet agafar un nombre de referència dels estudis sectorials fets pel professor Damodaran que, en el cas de l'anàlisi del sector d'internet, calcula un múltiple mitjà del valor de l'empresa sobre les seves vendes de 4,53 vegades. Aquest valor, ja per si sol, dóna a entendre que les empreses del sector d'internet tenen un valor intrínsec major a la mitjana de tots els sectors, situada en 1,88 vegades.

Tenint aquest valor al cap, anem a veure què està passant en el sector. El proppassat 4 de maig, la xarxa social xinesa Renren Inc. va sortir a borsa amb un preu de $14 per acció, el qual representava una valoració de 72 vegades les seves vendes anuals. Ja es veu a simple vista que aquesta valoració supera, de molt, la mitjana del sector, i no és estrany que l'empresa s'hagi devaluat un 20% durant el transcurs d'aquest mes.

Aquesta setmana passada també hem vist com Linkedin s'estrenava en borsa. En aquest cas, el seu preu d'oferta pública era de $45 l'acció i, durant el seu primer dia de cotització, va arribar a l'estratosfèric preu màxim de $122,69 l'acció (un 173% més que el preu de sortida). Amb aquests números, el mercat va arribar a valorar el total de Linkedin en $11.600 milions (uns 8.100 milions d'euros), que representa més de 40 vegades el valor de les seves vendes durant l'any 2010. Un altre cop, veiem una valoració molt més gran que la mitjana del mercat, però un pèl més prudent que la de Renren.

No tinc cap bola de cristall i no sé què passarà amb Linkedin. És veritat que el valor de les empreses ha de tenir en compte el seu cicle de vida i el seu potencial de creixement. Hi ha qui diu que Linkedin té una valoració raonable si segueix a uns nivells de creixement com els que està mostrant actualment, doblant les vendes entre 2009 i 2010. Fins i tot, ho justifiquen apel·lant a la naturalesa de les accions del sector d'internet. Però el cert és que Renren està tenint una devaluació progressiva mentre que dos terços de la població xinesa encara no està connectada a internet. I això és un mercat potencial molt gran.

I ara, òbviament, amb l'exitosa operació de Linkedin al cap, altres empreses del mercat s'estan plantejant una operació semblant. Així, aquest mes s'han fet públiques possibles valoracions de Facebook que ronden els $60.000 milions, equivalent a 25 vegades els seus ingressos del 2010. Veiem que la prudència va fent camí, però continua essent bastant major que el valor mitjà del mercat.

Jo crec que s'ha de ser cautelós, perquè en el context actual, en què els tipus d'interès estan a uns nivells històricament baixos, costa molt trobar inversions d'alta rendibilitat. I això fa que marques d'un sector clarament seductor com el de les xarxes socials s'apreciïn d'una forma, diria, inconscient. I és que, si es compleixen les previsions, Facebook podria arribar a superar el valor d'empreses consolidades en el sector com Amazon.com o Cisco Systems, extrem que l'eufòria o necessitat del moment no crec que justifiqui, almenys de moment.
__________________

Aquest article ha estat publicat al diari Avui (edició online), i el diari El Punt (edició online i edicions paper de Girona (28-5-2011) i Tarragona i Barcelona (29-5-2011)
__________________

La reflexió estratègica

2010-04-01T05:31:00.000-07:00

Tinc l'honor de tenir en Xavier Gimbert com a professor d'estratègia. Ell té molt clar que, en moments de crisi, el que cal és tenir el pensament estructurat per poder reflexionar i prendre decisions. Si no, es van prenent petites decisions dia a dia que ens van portant a no sabem on. Diuen que "qui no sap on va, pot arribar a qualsevol lloc" i, aquest, no té perquè ser un lloc agradable.

Ell proposa un model al llibre "Pensar Estratégicamente. Modelos, conceptos y reflexiones" (Ed. Deusto, 2010) que anomena GIB (General, Integratiu i Bàsic). Aquest és un marc estructurat que li permet posar en un mateix diagrama les diferents eines d'anàlisi estratègic als nivells d'entorns actual i futur (macroentorn, sector, competència i mercat) i al nivell intern (recursos i capacitats, i cadena de valor). A partir d'aquí, proposa el replantejament dels conceptes clau que formen el nucli estratègic per poder prendre les decisions apropiades per afrontar el futur estratègicament.

En el pensament estratègic existèixen dues corrents de pensament principals: l'orientada al mercat (analitzen les necessitats del mercat per donar-los-hi resposta) i l'orientada als recursos de l'empresa (en funció de les capacitats i recursos, ofereixen al mercat allò que saben fer millor). El model d'en Xavier forma part de la primera corrent: analitza l'entorn de l'empresa per poder desxifrar quina és la millor manera de crear l'avantatge competitiva adaptant les capacitats i recursos.

Adjunto un vídeo on es veu en Xavier Gimbert parlant del seu model en quatre minuts i escaix (és millor que us llegiu el llibre, però és interessant a nivell d'introducció):

http://www.emprendedorestv.com/esadealumni/video/835-1/esade-alumni/xavier-gimbert:-el-nucleo-estrategico

Davant la crisi, un moment de relaxació

2010-01-18T08:01:00.000-08:00

Acabo de veure a Arquitectura.tv un video molt maco on es veuen detalls d'espais molt ben aconseguits que m'agradaria compartir amb vosaltres. Aprofito per comentar que l'arquitectura és l'art que més m'agrada, realment em té fascinat i que les iniciatives de televisió on demand a través de la xarxa em sembla que seran el futur del sector i trobo molt encertades les iniciatives com arquitectura.tv, emprenedorstv.com, emprendedorestv.com, etc. Disfruteu-lo:

Font I The Third and the Seventh, by Alex Roman

Emprenent el 2010 amb energia i il·lusió

2010-01-09T08:26:00.000-08:00

Després de gairebé un mes i mig desconectat del blog, crec que cal introduir la nova dècada amb una valoració de l'anterior i amb les perspectives per l'actual.

A nivell personal, la dècada 2000-2009 va començar a la Universitat, solter i amb només 19 anyets. Aquesta podriem dir que ha estat la dècada d'aprenentatge més important de la meva vida. No només fins ara, sino que probablement de la meva vida, perquè considero que és durant aquest període quan he passat de ser un nen a ser un home. Els primers anys els vaig dedicar a acabar els meus estudis d'enginyeria i, després, la Universitat va passar el testimoni a l'Empresa. Els 5 anys dedicats al món de l'empresa m'han servit per agafar experiència internacional, publicar un article a una revista de prestigi i conèixer amb profunditat fins a 7 empreses gràcies al temps que em vaig dedicar a fer de consultor.

La dècada 2010-2019 comença allà mateix on va començar l'anterior: a la Universitat. Ara, però, amb una parella estable i amb 29 anys. Les meves perspectives per aquest nou període es centren en trobar el meu projecte de futur, que doni sostenibilitat al projecte de vida. I aquest no és independent, i té una correlació molt alta amb les persones del meu entorn i la societat actual.

L'any 2010 es diferència del 2000, sobretot, a nivell econòmic i social. La dècada passada començava amb una preponderància de l'economia americana, i a Espanya hi havia una situació de creixement econòmic destacat. Deien alguns que allò era el final de la història (Francis Fukuyama, 1992), que ja no hi haurien sorpreses i que el model de creixement no tenia fre. Però l'any següent tot ho va canviar. A partir de llavors, hem assistit a l'afebliment de l'economia americana en favor de països emergents com, principalment, la Xina, i també la Índia. I això ha estat principalment motivat per la important popularització de les noves tecnologies de comunicacions: vam començar la dècada anterior sense mòbil, sense Google i amb una connectivitat molt menys generalitzada. Ara, el món és global; o, com diu en Thomas Friedman (2005), pla.

L'any 2010 sembla que comença amb la tendència invertida: partim del fons d'una crisis econòmica global (bé, panoccidental) i hi ha perspectives de millora. El que no està clar és que el ritme de la millora sigui comú entre tots els afectats: així com als EUA, Alemanya i França ja veuen símptomes de millora, a Espanya sembla que no empitjorarem però, de moment, tampoc millorarem. Tant ESADE com IESE han començat l'any publicant les perspectives econòmiques pel 2010 i coincideixen en què serà un any perdut. ESADE és pessimista, i IESE n'és més. De fet, són pessimistes pel 2010, l'11 i el 12. I és que creuen que hem de canviar el model productiu, i això no es fa en quatre dies. A nivell personal, el que més m'afecta és que no es crearan llocs de treball nous durant un temps i que l'atur es mantindrà sostingut al voltant del 20% (una barbaritat).

Previsions econòmiques pel 2010 segons ESADE

Previsions econòmiques pel 2010 segons IESE

A tot això, però, li hem de trobar l'escletxa que ens permeti començar aquesta dècada amb il·lusió. Al cap i a la fi, és la que probablement decideixi el resta de la meva vida. I aquí em remunto a un article d'en Ramon Aymerich publicat a La Vanguardia a principis d'any en el que veia projectes de futur esperançadors a la ciutat de Barcelona. I no són els Jocs Olímpics d'hivern, sinó projectes acadèmics que poden derivar en projectes empresarials de futur. Provinents d'Europa i que s'espera que tinguin un gran impacte sobre la iniciativa privada, és a dir, la productiva i sostinguda en el temps. Friedman diu que la història de la globalització té tres períodes que es corresponen a la globalització dels Estats, la de les Empreses multinacionals i, ara, la de l'Individu: petits projectes, petites empreses d'impacte global. És bo saber que, si és així, almenys tindrem alguna base on recolzar-nos.

En conclusió: la dècada 2000-2009 ha servit per formar-me com a persona i com a professional. Si bé ha estat una dècada privilegiada per aprendre, crec que la següent ho serà per emprendre. Canvi de model productiu, millora econòmica i amb el protagonisme de les noves empreses. I tot això quan jo estaré a la dècada dels 30. Perfecte. Ara, només falta saber cuinar tots els ingredients.

Entrevista a Mario Conde

2009-11-22T11:04:00.000-08:00

M'envien una entrevista interessant que Fernando Sánchez Dragó va fer al que va ser president de Banesto, Mario Conde. És molt interessant, molt íntima i profunda. Mario Conde és una persona a la que admiro molt per la seva manera de pensar. Va ser exitós en els estudis (als 24 anys ja era Advocat de l'Estat), en els negocis (primer fent-se accionista, i després venent tota l'empresa "Grupo de Empresas Antibióticos S.A." per 52.000 milions de pessetes), i finalment fent el salt al món de la banca i la política. A mi, que un fill de família gallega de classe mitjana pugui arribar a fer el que va fer, fa que em tregui el barret.

Desconec els detalls de la seva operació al Banesto, si va robar diners o no, i d'aquí la meva reticència a idolatrar-lo. El que ell diu, però, és bastant lògic: als directors d'un banc amb problemes no se'ls ha de posar a la presó, s'ha d'ajudar al banc. Això sempre que no hagin robat res...

Espanya ja no ven

2009-11-07T13:47:00.001-08:00

El meu pare em fa arribar una notícia molt interessant que resumeix una conferència que va fer el gurú de marketing Jack Trout a Madrid sobre el Marketing i el poder de venda d'Espanya. M'ha fet reflexionar sobre la xerrada que vaig tenir amb el meu amic, i que us vaig comentar al blog (Les escoles de negocis de Barcelona serveixen per donar resposta a les necessitats de la indústria catalana?), en la que jo responsabilitzava de la baixa competitivitat espanyola a la nostra baixa productivitat. Aquest article, a més, introdueix una nova variable: Espanya no es sap vendre. El problema de productivitat és rellevant quan ens comparem amb països amb competitivitat alta, però no quan ho fem amb d'altres que tenen nivells de competitivitat relativament semblants, en els que la cultura és germana a la nostra i els productes que ofereixen són bàsicament els mateixos. Aquí ja és un problema de saber-se vendre, i els italians sembla que en saben molt més que nosaltres.

España ya no vende como marca en el mundo, escrit per Juan Perea a El Confidencial.

Open Yale

2009-11-05T05:46:00.000-08:00

Em comenta un amic d'ESADE que la Yale University disposa d'un servei online creat per donar resposta a la necessitat de facilitar l'accés a la formació a totes les persones que ho desitgin. Per això, ha penjat classes magistrals dels seus professors més prestigiosos gravades en vídeo a la Open Yale Courses. Aquesta iniciativa està finançada per la The William and Flora Hewlett Foundation.

Els vídeos de les sessions són de temàtiques molt variades, i tots d'un nivell entenedor. Estan ordenats per àrees d'interès, intentant donar cobertura a un ampli ventall d'interessos, com l'astronomia, la filosofia, la biologia molecular, etc. Molt interessant.

El U.S. Framework i els VALS™ Types

2009-11-04T13:13:00.000-08:00

L'empresa Strategic Business Insights és una prestigiosa consultora estratègica americana que posa a la disposició dels navegants una enquesta molt coneguda que serveix per definir el tipus VAL de l'usuari. El tipus VAL permet definir els tipus de consumidors i dóna informació sobre els productes que tens, les teves preferències media, hobbies, dades demogràfiques, actituts, etc.

Bé, els resultats de la meva enquesta han estat: en primer lloc, sóc un innovator, i en segon lloc, un experiencer. M'he sentit còmode amb aquestes definicions.

Founders Lounge

2009-10-23T08:59:00.000-07:00

Christopher Pommerening, fundador de les empreses de Active Venture Partners, Scout24 Group, Boots24 i AutoScout24, ha vingut a donar una xerrada al Entrepreneurship Club d'ESADE. A part de l'empresa Active Venture Partners, en Christopher està promocionant Barcelona com la capital dels emprenedors. Dintre d'aquest marc, ha ideat el Founders Lounge i el Barcelona Entrepreneurship City (veure els links als grups creats al facebook). La primera iniciativa correspon al bar/restaurant dels emprenedors: un hub de gent emprenedora on els usuaris van allà a prendre una cervesa i saben que la majoria del bar està disposada a conversar sobre idees de negoci o sobre experiències personals en muntar empreses. La segona iniciativa té com a objectiu ser l'agenda mensual de l'emprenedor: un cop al mes envien un email als membres del grup anunciant els events que es celebreran a barelona durant el mes entrant. Ambdues, molt bones iniciatives.

Barcelona Activa

2009-10-23T07:41:00.000-07:00

Aquest dilluns passat, Barcelona Activa va presentar el programa Do it in Barcelona als que som membres de l'Entrepreneurship Club de l'MBA d'ESADE.

És impressionant el montatge que tenen allà. Ens van fer una primera presentació de tot el projecte Barcelona Activa i el programa d'atracció de talents estrangers Do it in Barcelona. Bàsicament, Barcelona Activa és un Hub logístic per emprenedors: si tens una idea, t'ajuden en tot el procés per fer-la empresa. Tenen una plataforma virtual que et permet fer un assessment de la idea i del teu perfil com emprenedor. En cas que la idea sigui potencialment lucrativa i el teu perfil sigui l'adequat per ser emprenedor, bàsicament que tinguis un perfil flexible, amb il·lusió i gran dosis de perseverància, ells et proporcionen l'ajut per crear l'empresa en només 48 hores. Això, a molts països és una cosa normal, però a Espanya és excepcional.

La seva ajuda és constant durant totes les fases de creació de l'empresa. Un cop feta la tasca administrativa, et posen a la teva disposició un espai a un preu inferior al preu per m2 de la zona, en un impressionant edifici situat al barri tecnològic 22@. El seu negoci realment és el sector Real Estate, encara que al ser un organisme municipal no està enfocat per fer negoci i el seu propòsit és social. El preu per m2 varia en funció dels anys que portes a les seves instal·lacions: el primer any són 12.500 €/m2 anuals, el segon any 13.500 €/m2 anuals, i el tercer any anivellen el preu al preu de mercat normal (14.500 €/m2 anuals). Les instal·lacions estan al servei de l'emprenedor durant els tres primers anys de la seva aventura, i a partir del quart any l'empresa ha de canviar de localització. Les dades que ens van donar són bastant bones: després de 5 anys, el 85% de les empreses segueixen funcionant. Crec que és una taxa d'èxit molt elevada.

A part del servei de suport a l'emprenedor, Barcelona Activa també té servei de carreres professionalsservei de carreres professionals centralitzat per les empreses que es creen allà, i serveis de e-learning i learning on site gratuïts. Tot plegat és una iniciativa 360º.

Les escoles de negocis de Barcelona serveixen per donar resposta a les necessitats de la indústria catalana?

2009-10-10T07:17:00.000-07:00

Avui aquest matí he tingut l'ocasió de parlar una estona amb un alt executiu d'una de les empreses més potents de les comarques gironines i de Catalunya. En la seva història laboral hi ha quasi vint anys de director de marketing i vendes, i uns anys de director general. Ens coneixem des de fa molt temps, de tota la vida que sóc íntim amic del seu fill.

Coneix la meva trajectòria professional i sempre que ens trobem tenim xerrades molt interessants sobre la indústria, sobre empreses i sobre el futur. Avui no ha estat una excepció. Ell acabava d'arribar d'un viatge de negocis a Itàlia, està en ple rendiment. S'ha interessat pel meu present professional, i quan li he comentat que actualment estava fent el MBA d'ESADE m'ha dit: els models de negoci que s'ensenyen a ESADE i a IESE no són aplicables a la indústria catalana. El seu argument era que aquests models estan pensats per un entorn globalitzat, de grans empreses multinacionals, i la indústria catalana és eminentment petita o mitjana empresa. Ha reconegut que el model és vàlid per alguns sector com el bancari o les assegurances.

Ho he trobat molt sorprenent. Durant la meva època de consultor vaig tenir l'oportunitat de treballar per clients catalans de primer nivell i sempre m'havien semblat molt poc propicis a la incorporació de noves idees. Els processos normalment eren antiquats, i si no podies assegurar un benefici immediat, el procés no canviava. Per això, els departaments de processos o consultoria interna normalment es confonien amb els de manteniment informàtic, i les úniques innovacions provenien del departament d'enginyeria.

El més curiós del comentari és que ell és MBA. Ell va fer l'Executive MBA de IESE fa anys. Potser en fa més de vint. I és clar, la meva pregunta era inevitable: com és que em dius això, i tu que tens tanta experiència en la indústria catalana vas fer l'Executive MBA de IESE? La resposta ha estat: abans, tant ESADE com IESE eren diferents, i el que s'hi ensenyava no estava tant influenciat pels els models anglosaxons, multinacionals i globalitzats. La seva insistència amb l'argument no ha estat superficial: ha arribat a dir que s'estan carregant la indústria catalana. I jo que sempre havia pensat que eren un eix clau de transformació de la societat!

És una persona que em mereix molt de respecte. Tant per la seva trajectòria com pel que el conec. Així que no m'agradaria relativitzar el que ha dit ni desmerèixer el comentari. Crec que pot ser un bon argument d'anàlisi. Assumim que sigui així: els models de negoci utilitzats en la indústria catalana, que són, com a mínim, particulars, s'haurien d'adaptar a les noves tendències globals o hauríem de crear noves escoles de negoci que ensenyessin els model català? La història d'ESADE ens porta a un grup d'empresaris catalans que van veure una necessitat de crear una escola de negocis per la formació dels seus fills i empleats. Això em quadra amb el que diu: ESADE es va fundar fa més de 50 anys i, almenys, fins en fa 20 es mantenia en la seva essència. Què ha fet que ESADE hagi fet aquest canvi cap al model "anglosaxó"?

Sabem que un dels problemes de Catalunya, i Espanya en general, és la baixa productivitat. Segons el meu professor d'economia, en Josep M. Sayeras, aquest és un problema reconegut de l'estat espanyol ja des que ell va començar a estudiar. La conseqüència directa és que, en general, les empreses espanyoles no són competitives. Què hem de fer per millorar en productivitat? Intentar apedaçar el nostre model, amb subvencions que evitin les deslocalitzacions, o mirar cap a models econòmics més productius com l'anglosaxó? Si l'apedacem, apart de posposar i agreujar el problema, no fem gaire res més.

Crec sincerament que el nostre model ha de canviar. ESADE, com IESE, fa anys que ho diu: hem de canviar de model. Les empreses no són productives. I crec que l'argument del meu amic estava basat en la nostàlgia i l'amor a l'imperi que han creat, en el seu coneixement profund dins del seu sector i en què la seva empresa ha sabut trobar el seu propi camí. Però negar que l'empresa catalana tingui un problema en la seva essència i que el problema està en les escoles de negoci que tenim, crec que és distreure l'atenció.

I aquí, enllaço amb un altre dels comentaris que m'ha fet aquest meu amic: les crisis són necessàries per ordenar el panorama. Abans, antany, eren les guerres les que posaven ordre. Ara són les crisis. Estic segur que el procés de canvi iniciat per les escoles de negoci s'accelerarà amb aquesta i que, pel simple filtre darwinià, només quedaran les empreses altament competitives. Entre elles, potser la seva. I en naixeran de noves, basades amb una altre model, molt més competitiu i molt més fàcil i barat de mantenir.

Dídac Lee, un emprenedor gironí amb consciència global

2009-10-04T02:41:00.000-07:00

Us adjunto una entrevista a n'en Dídac Lee que va sortir publicada al diari El Punt el passat 29 de setembre. Amb en Dídac no ens coneixem, ell és més gran que jo, però vam anar a la mateixa escola i és conegut a Girona. Els seus èxits com a emprenedor el lloen ja des de ben jove, quan era un pioner creant serveis d'accés a internet. Actualment, té sis empreses, conta amb 240 empleats i amb oficines a tot el món. Quasi res.

Està molt bé que es compari amb un cuiner de primer nivell. Em fa pensar en el post que vaig publicar amb una entrevista a l'Arzak: els dos són uns emprenedors apassionats.

Aplicacions de realitat augmentada (Augmented Reality)

2009-09-28T11:24:00.000-07:00

Al YouTube hi ha un verdader repositori de vídeos d'aplicacions de realitat augmentada. N'adjunto dos: el primer crec que explica molt bé en què consisteix la realitat augmentada amb una demostració de laboratori, i el segon mostra una aplicació útil, de dia a dia, d'aquesta eina.

I el segon...

KOREA GEEK: The Korean Way

2009-09-27T13:30:00.000-07:00

Dilluns passat vaig assistir a una conferència a la Casa Àsia de Barcelona sobre Corea del Sud. La xerrada, emmarcada al cicle de conferències Àsia Geek, va estar precedida per una demostració de les últimes aplicacions de realitat augmentada que s'han desenvolupat per mòbils d'última generació a càrrec de l'empresa Microsiervos. Tot seguit es va fer una presentació de la societat Coreana a càrrec de Josep Maria Coll, fundador de Tangram Innovating, i de Carolina Miyata, directora de R+D de Orange/France Telecom Espanya i Àsia.

Com a notes interessants de la conferència, van fer una segmentació molt definida de la societat: les Princess Club, les Queens, els B-kids y els Status Quo. El més rellevant d'aquesta estereotipada segmentació és la relació que tots els grups tenen amb la tecnologia i el ritme de vida que porten. Les pàgines web que consulten (www.uccin.net), els jocs que juguen online (www.hangame.com), consultoris metges online, etc. Aquesta societat que està tant en contacte amb la tecnologia és la més "moderna" de l'Àsia i un referent per tot el continent, desbancant així un Japó en crisi crònica que no ha gaudit mai de molta popularitat degut a les passades confrontacions històriques.

Per donar un exemple il·lustratiu de la tecnologia de què disposen a Corea del Sud, en Josep Maria Coll va passar un vídeo on es mostra la casa del futur sud-coreana. És una casa domòtica controlada a base de pantalles tàctils i molta tecnologia. Un gran contrast amb les cases dels seus germans i veïns de Corea del Nord, que han quedat atrapats pel comunisme més arcaic i repressor.

Primera Setmana de MBA

2009-09-02T11:27:00.001-07:00

Dilluns passat vam donar el tret de sortida al MBA'11. Aquesta setmana està dedicada a la introducció de les persones que formen part de l'equip organitzatiu, dels alumnes, dels continguts, dels Business Clubs, de l'associació d'alumnes i de les infraestructures de les que disposem.

L'agenda del dilluns ens va portar al ESADE Forum, on es van fer les presentacions preliminars. Allà vam poder escoltar a l'equip directiu de l'Escola i del màster, i vam fer un primer contacte amb els companys de promoció. Per la tarda vam començar amb l'assignatura LEAD: aquesta és una assignatura diferent a les que estava habituat a la Universitat quan estudiava enginyeria, ja que tracta del jo personal i professional, és a dir, que està enfocada a què ens coneguem més a nosaltres mateixos, i no d'una matèria externa com passa normalment. Sembla interessant!

El segon dia ens va portar al Hotel and Conference Center La Mola de Terrassa. És una infraestructura espectacular, perfecte per organitzar-hi estades d'empresa. Allà hi hem fet més xerrades tant generals com per grups a les que Career Services s'ha presentat, ha explicat com funciona i els tips perquè ens en podem beneficiar de la forma més efectiva. A més a més, aquest matí hem realitzat una activitat de team building molt divertida i molt ben organitzada per l'empresa Dreams&Adventures. Tot plegat, un seguit d'esdeveniments a l'altura de l'experiència que espero que sigui aquest MBA.

Per altra banda, aquests tres primers dies també m'han servit per començar a veure quin ambient es respira entre l'alumnat. El perfil és molt alt i molt variat, amb més de 40 nacionalitats i amb només un 13% d'espanyols (la majoria catalans). El tracte també era una cosa que em tenia encuriosit: no tenia molt clar si la gent aniria amb un aire de grandesa, potser un pèl fatxenda, o tendirien més aviat a intentar fer un gran grup. I m'he alegrat de veure que la gent tendeix més aviat a relativitzar els seus èxits i a intentar conèixer gent.

És interessant també veure com es parla d'altres escoles de negoci. A Barcelona, i crec que no deu passar enlloc més del món, hi ha dues escoles de negoci de primer nivell mundial una a 800m de l'altra (IESE i ESADE). És inevitable que una parli de l'altre, però m'interessava especialment veure com parlava una escola de l'altra. I m'ha sorprès gratament, tant els representants d'ESADE com els alumnes parlen amb voluntat de col·laboració i respecte d'iguals. Ho trobo just i molt premonitori, seria una tonteria intentar justificar el teu èxit relativitzant el dels altres.

En conclusió, crec que aquesta setmana no deixa de ser el que es pretenia, introductòria, però m'està resultant molt agradable i m'està corresponent a les expectatives que m'havia fet d'aquesta nova etapa de la meva vida. Quines ganes d'entrar a sac en matèria!!!

MBA Full Time d'ESADE

2009-08-10T12:04:00.000-07:00

Ja fa un temps vaig escriure en aquest blog que m'estava preparant el GMAT per entrar a una escola de negocis per fer-hi un MBA. Bé, del GMAT vaig treure un 680 de la part de quantitatiu+verbal i un 5 de la part de AWA. Pel que em comenten des d'admissions de les dues escoles a les que vaig aplicar, ESADE i IESE, no és molt comú que en primera convocatòria s'obtingui aquesta nota.

Després de dos processos d'admissions bastant llargs, i a vegades pesats, el resultat va ser: admès a ESADE per fer-hi el Full Time MBA 2009, i admès a IESE per fer-hi el Full Time MBA 2010 (no tenien plaça pel 2009) o bé l'Executive MBA a IESE el 2009.

Donades les tres opcions, la decisió va ser fàcil: esperar al 2010 no té sentit, tenint en compte que tinc 29 anys (avui els faig). L'Executive MBA em va fer dubtar, però el cert és que vull aprofitar l'MBA i no crec que fos convenient fer-lo part-time. A més a més, els companys de classe hi dedicarien només part del seu temps i la seva atenció, de segur, estaria més als problemes del dia a dia de l'empresa a la que treballen que d'aprofundir en les matèries de l'MBA.

Així que la decisió és clara: el proper 31 d'agost començo el Full Time MBA 2009 a ESADE. Una de les millors escoles de negocis del món, amb llarga tradició en el management i amb una nova plataforma d'ajut a emprenedor: ESADE CREAPOLIS.

INICIA

2009-08-10T08:34:00.000-07:00

L'alba d'INICIA ha contactat amb mi a través d'aquest blog per donar-me a conèixer la nova iniciativa de la Generalitat de Catalunya. És recomanable donar un cop d'ull a aquest web: és una plataforma de serveis als emprenedors. A Catalunya, i a Barcelona en concret, s'estan creant plataformes d'ajuda a l'emprenedor. Això és molt important si es vol crear un teixit productiu nou per sortir de la crisi. Els emprenedors són els que creen llocs de treball, no l'administració.

L'alba, a més a més, m'adjunta un comunicat de premsa en el que donen a conèixer el seu projecte.

El sector de la restauració: els millors cuiners del món vistos com emprenedors

2009-06-05T03:56:00.000-07:00

El canal EmprendedoresTV té un cicle monogràfic del que són els millors cuiners de l'Estat Espanyol i del món. Són unes entrevistes en format audiovisual que aprofundeixen en els inicis humils i difícils dels que avui són els grans representants mundials d'un sector que fa 50 anys ningú es podria arrivar a imaginar que assolís la importància que té avui en dia. Tots ells són emprenedors, han montat el seu negoci que han fet créixer amb molta estima i dedicació. No són grans empresaris, però sí gent curtida i amb moltes coses per explicar. Adjunto l'entrevista que fan a Juan Mari Arzak que em sembla especialment interessant perquè diu una cosa que contradiu l'article del Fortune What it takes to be great? que vaig publicar el passat mes d'abril: diu que les persones neixen amb un fi, i que el més gran que et pot passar a la vida és trobar el per què has nascut. Jo haig de reconèixer que estic més d'acord amb Colvin que amb Arzak, però em sembla lloable aquesta modèstia d'Arzak quan atribueix el seu mèrit a la providència i no al seu esforç personal.

Com que no funciona el video embeded, us adjunto el link:

Video de Juan Mari Arzak al canal EmprededoresTV

Empreses Tigre, Tortuga, Gasela i Merlot

2009-06-05T02:54:00.000-07:00

Em passen aquest article on es defineixen aquests quatre tipus d'empresa i com preveu la Unió Europea que sufriran la crisi. És alarmant que no donen gaires garanties a les empreses basades en idees en el sector de les TIC (empreses Merlot), encara que és raonable pensar que hi haurà una correcció en el sector.

LAS GACELA Y MIRLO SUFRIRÁN
La UE dice que las empresas Tigre y Tortuga se salvarán de la crisis

Los modelos empresariales que están saliendo fortalecidos por la coyuntura son aquellos definidos por los expertos como “Tigre” y “Tortuga”.

Por el contrario, decenas de miles de empresas que en otro momento se consideraron ideales, como las “Gacela” y “Mirlo”, están desapareciendo minuto a minuto devoradas por los créditos y el cierre del grifo bancario, además de por las oleadas de morosos que han aflorado y seguirán haciéndolo hasta el 2012.

Las “Empresas Tigre” son aquellas caracterizadas por modelos comerciales muy agresivos, donde el precio es su principal arma comercial, así como las promociones y los modelos coercitivos de venta, sea telefónica o presencial. Se trata de compañías de distinto tamaño, las hay pequeñas y grandes empresas, pero cuyo denominador común es su escasa estructura industrial y patrimonial, así como su focalización a la venta.

No están sometidas a grandes estructuras de empleo, ni de financiación externa, por lo que pueden galopar por la pradera del mercado en busca de clientes que arrebatar a compañías menos flexibles en precio, redes y condiciones. Además, muchas de ellas son empresas de distribución o comercializadoras que venden al contado (al momento o en menos de 30 días), mientras que se financian de sus proveedores a los que abonan mercancías y servicios en plazos de 90 a 180 días de media.

En grandes empresas, podrían ser modelo de “Empresas Tigre” las de gran distribución que han puesto el foco en la gama blanca y las promociones, como Mercadona, Dia o Media Mark. La crisis les hará salir fortalecidas en sus cuotas de mercado y en la fidelización de clientes, a la vez que eliminarán a centenares de competidores.

Pero también hay modelos pymes en negocios de barrio adaptados a prestar un servicio profesional a bajo precio (dentistas, asesores fiscales, masajes, bares) o especializadas en productos de importación de bajo precio (tiendas de saldo de bolsos y zapatos de la Gran Vía madrileña, por ejemplo).

Algunos han hecho de la oferta, la liquidación o la promoción su modelo de negocio. Otros tienen redes de venta en el hogar o televentas muy agresivos. La clave es no tener mercadería propia en stock, sino financiada por el proveedor, importador o fabricante.

“Empresas Tortuga”

Las “Empresas Tortuga” son aquellas caracterizadas por modelos conservadores de gestión que las hicieron ser objeto de desprecio en los años de bonanza y expansión de la economía, de sus competidores y del sector donde se ubican; pero que actualmente son objeto del deseo.

Las hay en todos los sectores, incluido el de la construcción y el inmobiliario. Se trata de modelos empresariales en los que el propietario decidió tener una política conservadora de negocio, primando la rentabilidad y la ausencia de riesgo, al volumen de crecimiento.

Así, hay compañías constructoras que sólo se especializaron en Obra Pública estatal y vivieron casi ajenas a la especulación inmobiliaria de la vivienda, o no fueron atrapadas en obras públicas municipales de largo ciclo de recobro como el actual. Por ello, el grado de apalancamiento financiero es escaso y en ningún caso es corporativo, sino que su riesgo está concentrado en cada una de las adjudicaciones y obras en las que trabaja, lo que diluye el riesgo financiero.

El “modelo Tortuga” es más fácil de ver en compañías pequeñas y negocios, casi todos considerados como empresa familiar. Son firmas que crecieron con recursos propios, adquiriendo inmuebles con las rentas del negocio.

Su dependencia financiera externa se compensa con la generación de recursos propios y patrimonio que realizaron durante los años de vacas gordas, por lo que ahora pueden hacer lo que la hormiguita y vivir de lo que han almacenado, pero además están en mejores condiciones de competir porque tienen menos carga financiera ahora que los intereses bancarios se están disparando para aquellos privilegiados que aún mantienen líneas de crédito y de descuento abiertas en entidades financieras.

En fin, su caparazón es duro. Pueden ser pisoteadas por el desprecio financiero de los bancos, por la pérdida de ingresos en el negocio, por la picadura de los morosos… pero debajo de su caparazón tienen recursos suficientes para acomodar precios, reducir costes y tirar de patrimonio propio para financiarse. Son modelos de negocio duros de pelar y capaces de hacer la travesía del desierto con garantías.

“Empresas Gacela”

Las “Empresas Gacela” están siendo la carne de cañón de las listas negras bancarias. Son modelos de éxito diseñados pensando en rápidos crecimientos, fuertemente apalancados con recursos ajenos (desde capital riesgo a créditos bancarios de todo tipo) y cuyos balances sólo se sustentan en fuertes volúmenes de venta que en muchos sectores se están evaporando.

En muchos casos se basaron en la creación de marca, más que en el sustento de un producto o servicio exclusivo, diferencial y necesario. Dentro de este modelo, muchos optaron por el crecimiento mediante redes de Franquicia o de Distribuidores exclusivos.

Esta modalidad “franquiciada” tiene aún más los pies de barro, ya que la desaparición en cascada de muchos de los eslabones más débiles de la cadena hace caer por el suelo a toda la marca y empresa Gacela. Son miles los nombres de franquicias que están padeciendo esta situación, desde la inmobiliarias y de broker financiero (reunificadoras de deuda), hasta enseñas textiles, de restauración o de servicios profesionales.

Otra variedad de “Empresa Gacela” es la de vertiente tecnológica. En muchos casos, las empresas se diseñaron para correr y correr a fin de engordar el cerdo y servirlo en Navidad a un grupo de inversores TIC (Tecnologías de la Información y las Comunicaciones). Pero ya ni existen los bancos de inversión, ni los inversores individuales (families offices y grandes patrimonios) confían en estas inversiones tachadas ahora de alto riesgo.

Se trata de empresas sin patrimonio, sin grandes inversiones con capital propio, fuertemente apalancadas y cuyo producto tecnológico no siempre está desarrollado al cien por cien.

Muchos de los modelos pymes han tenido que cerrar en la primera oleada de la crisis debido a la llegada de los primeros impagos a los que no había una respuesta de autofinanciación, por lo que la ausencia de ingresos y el cierre del grifo bancario formularon la ecuación de la bajada de la persiana del negocio, que en la mayoría de los casos ni ha pasado por la liquidación ordenada de la firma.

Hay muchos de estos ejemplos en empresas de Internet, de contenidos, de software, de sistemas, de distribución informática, de marketing avanzado, de medios de comunicación, de consultoría.

Las “Empresas Mirlo”

Las “Empresas Mirlo” son otras de las consideradas en peligro de extinción. Decenas de miles de inversores buscaron estos “mirlos blancos” durante más de una década para hacer apuestas fuertes de financiación, crecimiento y plusvalías.

Hay empresas de este tipo en todos los sectores, ya que es más un concepto de negocio de nicho aplicable a un sector exclusivo. Es decir, son firmas normalmente creadas por profesionales de éxito que en un momento determinado crearon su propia firma para aprovechar la flexibilidad o la oportunidad que en las grandes empresas nacionales o multinacionales donde trabajaban no eran capaces de exprimir en todo su jugo. Surgieron por todos los rincones.

Hubo publicistas que crearon su firma especializada en las promociones del canal noche, otras que buscaron su nicho en la segmentación o en una central de medios para pymes, genios de internet que diseñaron sus modelos de marketing viral, consultores que prepararon sus modelos de recobro de facturas traspapeladas en las grandes empresas de distribución, empresas de azafatas de congreso, imprentas de estuchados especiales, carpinteros artesanos, abrillantadores de fachadas o industriales de lo exquisito.

Miles de ideas, de negocio y de nichos cuyo tamaño en época de carestía se adelgaza y adelgaza hasta romperse la cuerda que soporta el equilibrio de ingresos y gastos. La industria del lujo está llena de ejemplos, pero también las TIC y el mundo de los servicios profesionales.

En resumen, hay modelos de éxito empresarial a tener en cuenta y otros a excluir a toda costa hasta el año 2012 en el que los analistas, empresarios y directivos encuestados por la revista ECOFIN coinciden en señalar como el año de la normalización. No se alcanzarán las cuotas de negocio del 2005, pero se andará cerca ya en generación de PIB, creación de empleo y volumen de transacciones comerciales. Esta es la opinión de más de 1.150 directivos y empresarios encuestados por la revista de análisis ECOFIN.

Una tarda de divendres: Dubai. La construcció de la ciutat temàtica

2009-05-30T03:11:00.000-07:00

Ahir per la tarda, la Cinta i jo ens vam agafar la tarda lliure. Vam anar a dinar un menu aprop de casa, al restaurant La Mamma i després vam anar a donar una volta pel centre de Barcelona. Vam ramblejar, mirar botigues de roba pel carrer Avinyó (no està massa bé) i després vam anar al Born. Vam caminar els carrers Bonaire, Antic de Sant Joan, del Rec, Flassaders, Saca i Montcada. Vam disfrutar de botigues de roba de dissenyadors novells, estrangers afincats a Barcelona, sales d'exposicions, botigues de mobles de disseny, etc. Tot plegat, una bona tarda.

Passejant pel carrer Montcada, hi ha un raconet que és preciós: l'espai d'Exposicions temporals i galeries d'estudi del Disseny HUB de Barcelona (DHUB). És un palauet senyorial típic català on el que seria el pati ha estat habilitat com a bar-terrassa i on m'agrada aturar-me quan vaig a passejar per aquella zona. Al aturar-nos-hi, vam veure que just cinc minuts després començava unes comferències i taula rodona enmarcada dins el títol Dubai. La construcció de la ciutat temàtica. L'enfoc era molt encertat donant èmfasi al desenvolupament econòmic, urbanístic i social d'una ciutat que ha passat del desert a tenir tots els elements d'oci i comoditats que es puguin imaginar en el s.XXI.

Miguel Ruano, vicepresident regional de Desenvolupament i Adquisició de Marriott Ressorts, va començar parlant de Bawadi i com s'ha dissenyat en pocs anys. Aquest és el centre de Dubailand, que en un futur molt proper reunirà la més alta concentració de parcs temàtics i atraccions del món. També en tindrà la concentració més alta d'hotels de quatre i cinc estrelles amb un total de 60.000 habitacions, i la zona comercial més estesa amb quatre milions de metres quadrats. Tot això en una zona actualment tant desèrtica com es pot veure al google maps: Dubailand.

Salvador Anton Clavé va ser el segon ponent i va parlar des del punt de vista geogràfic de la indústria del sector: "The Global Theme Park Industry". Ell és doctor en geografia i professor de la Universitat Rovira i Virgili i director de l'Escola Universitària de Turisme i Oci. Ell va presentar una visió genèrica de la tematització, sense centrar-se amb Dubai però amb continuades referències als projectes que actualment s'hi estan duent a terme. Va proporcionar moltes dades de creixament i maduració dels parcs temàtics al món, com impacten tant econòmica com socialment i com han nascut les empreses que es dediquen al sector.

Waleed Hazbun va continuar explicant el turisme en el món àrab, com afectaran els projectes que s'hi estan duent a terme i quin futur els espera. Ell es professor de la Universitat Hopkins de Baltimore (Maryland) i és especialista en polítiques econòmiques de desenvolupament turístic a l'Orient Mitjà i va oferir una xerrada sota el títol "The Politics of Turism in the Arab World". Va analitzar com està afectant el turisme a la regió de l'Orient Mitjà i com afecta a les relacions internacionals. Va ser interessant de veure com englobava els països àrabs en la globalització, com aquests fan un ús controlat de la indústria del turisme per participar del món globalitzat i per servir els interessos de l'Estat. Hazbun és autor del llibre Beaches, Ruins, Ressorts. The politics of Tourism in the Arab World que tracta sobre la temàtica exposada a la comferència.

I per acabar, la marató de comferències concloïa amb el ponent Andreas Klok Pedersen, arquitecte i professor de l'Escola d'Arquitectura de l'Acadèmia Reial de Belles Arts a Copenhaguen. Ell és soci de BIG i ha liderat nombrosos projectes de gran escala, treballs de recerca i de planejament. En aquesta comferència, Klok Pedersen presentava el projecte d'illa artificial ZIRA a l'Azerbaidjan, projecte del qual n'és el director. En aquest punt, però, la Cinta i jo vam haver d'abandonar la magnífica xerrada.

A continuació, i per acabar, penjo un video de la National Geografic on es pot veure l'espectacularitat del projecte de Dubai i la transformació que suposa en el medi.

Què és l'entrepreneurship?

2009-05-22T02:57:00.000-07:00

Pricing: l’art de posar preu als productes

2009-05-21T13:23:00.001-07:00

Estic llegint un article de l’Sloan Management Review sobre els riscos de no encertar el preu d’un producte i les metodologies per fixar-lo. Aquest article està escrit per Hermann Simon i es va publicar a l’edició de l’hivern del 1992.

El pricing és una ciència per si sola i hi ha un munt d’investigadors que n’escriuen. El preu és molt més que una etiqueta: reflecteix les fortaleses i les febleses del producte, el seu valor, el seu posicionament competitiu i el poder de distribució. Diu E. Raymond Corey, citat al paper i de la Harvard Business School, que tot el màrqueting acava essent una qüestió de decisió de preu.

A mi és una cosa que fa temps que em cridava l’atenció i vaig intentar-me involucrar en projectes relacionats amb el pricing quan estava treballant a l’empresa de consultoria. Al investigar a fons el tema, va resultar que els únics projectes de pricing que tenien eren els d’implantar paquets informàtics que permetessin introduir els preus i fer-ne un petit estudi, però mai prendre decisions ni fer estudis de pricing. Al final, no m’hi vaig involucrar mai.

Un exemple de fracàs posant preus és el d’una tabacalera alemanya que va baixar el preu del paquet de tabac en DM 0,50 (el primer moviment d’aquestes característiques en el mercat alemany des de la 2ona guerra mundial), les altres van anar al darrera i el mercat va acabar perdent DM 2.000 milions, el sector va entrar en crisi i no es va poder recuperar fins al cap de 4 anys.

Un altre és l’exemple d’una empresa a la que li va caducar una patent. Més de 20 competidors van entrar al mercat quan la patent va expirar i alguns van oferir el producte a més d’un 50% de descompte. L’empresa original va intentar mantenir el preu inicial, però el va acabar abaixant i reduint la contribució anual del producte en US $25 milions. En un altre cas semblant, una empresa va abaixar el preu del producte en un 20% i va llençar una campanya de màrqueting sis mesos abans que caduqués la patent. Un cop va caducar la patent quasi no va notar la pèrdua de quota de mercat.

L’autor comenta 3 mètodes per fixar un preu: consultar a un expert (☺), fer enquestes als consumidors i estudiar el comportament actual del mercat. Els tres mètodes tenen aplicacions en diferents situacions (si el producte és nou, si es vol medir el rati preu-valor o si es tracta de productes ja madurs). Al següent gràfic podem veure com afecta el preu als beneficis i a les vendes (és una rèplica del que dona l’autor al paper).

Segons l’autor, hi ha múltiples coses que afecten a l’hora de fixar el preu i el posicionament del producte: les preferències dels consumidors, les necessitats dels consumidors, la segmentació del mercat, els productes que competeixen amb el teu, l’entorn competitiu, les marques preferides dels consumidors, els costos marginals de les marques de la competència, el valor del producte, el volum de compra,...

També defineix estratègies de pricing: descomptes per incrementar les vendes, intentar guanyar la inversió en recerca en productes nous amb mostres i demostracions abans que la competència et copïi, posar un preu elevat per mantenir el prestigi i l’associació a la qualitat, etc.

L’autor també diu que certes empreses ja tenien departaments de pricing aquell any (IBM i Daimler-Benz). Suposo que quasi vint anys després, moltes més empreses ja en tindran un.

Per concloure, el preu és molt més que un simple atribut del producte. No podem dir: el preu d’aquest telèfon mòbil és la suma dels costos més un marge del 15%. Pot ser que, com mostra el gràfic, al no posar el preu prou elevat perdis beneficis. Així que si tinc una idea o un nou producte, hauré de tenir en compte aquestes advertències a l’hora de posar-li preu.

2on dia al Dia de l'Emprenedor 2009

2009-05-21T02:42:00.000-07:00

Són tres quarts de dotze del matí i estic fent el tallat a la cafeteria del Palau de Congressos de Catalunya i acavo de sortir de la conferència que ha donat en Pedro Nueno: "Reinventar-se com a emprenedor en temps de crisi".

Nueno és un seductor, una persona elegant i a simple vista podries dir que és una persona distant. Parla bé, la conferència l'ha fet en espanyol, però les preguntes les ha respòs en català i algun comentari amb un anglès molt polit. Contrasta amb Carlos Blanco, són pols oposats, però ambdós discursos m'han semblat interessants. L'un més teòric, l'altre curtit per l'experiència. En Nueno culte, educat i amb sentit de l'humor refinat, en Blanco més bast i barroer, però amb una experiència que no la pots aconseguir ni al millor MBA.

En Nueno ha començat presentant-se. Té un currículum acadèmic impressionant: enginyer industrial i arquitecte tècnic, doctorat per la Universitat de Harvard, membre del consell d'aquesta universitat i professor històric del IESE. Suposo que volent evitar que el seu currículum acadèmic el titlli de teòric i el desacrediti com a persona pràctica, ha volgut remarcar que té experiència en montar escoles de negocis pel món. La més important el CEIBS a la Xina, amb presència al Àfrica.

Ha presentat el panorama del naixament d'empreses durant els últims 40 anys: sembla que cada dècada té els seus sectors i aquests van canviant en funció de la cojuntura de cada època. Banca d'inversió, pizzes a domicili, logística, construcció, etc. És una persona molt acreditada per fer aquest anàlisi ja que des de la seva càtedra d'entrepreneurship del IESE ha llegit més de 2.000 business plans, alguns d'ells convertits en empreses d'èxit.

Ha dit que el sector de l'emprenedor té cicles de més o menys deu anys, amb cicles que són bons i cicles que són dolents. Segons el que ha dit, els anys 70 van ser molt bons, els 80 dolents, els 90 bons (sobretot al sector d'internet), els 00 dolents i ha predit que els 10 seràn bons. Ha dit que era una cosa lògica veient com anava la tendència.

Nueno és la primera veu d'optimisme que escolto. Blanco no és que fos pessimista, però Nueno ha estat optimista. Diu que hi ha moltes coses per fer, molts sectors per explotar i que ara, després d'una època de crisi, vindrà una època de bonança. Fins al moment, tot el suport que havia escoltat als emprenedors era interessat perquè fossin clau per resoldre el problema de l'atur. Nueno ha dit que els governs parlen de la biotecnologia, de la nanotecnologia, etc. i no tenen ni idea de què són ni quines oportunitats ofereixen. Nueno ha parlat de cotxes elèctrics, híbrids, d'hidrogen, caixers electrònics, comandes automàtiques, carrers i autopistes inteligents, energies renovables, sostenibilitat, health care, seguretat i conectivitat. Considera claus aquests sectors i diu que és probable que obrin noves fronteres i generin nous productes. Per altra banda ha desacreditat les empreses low cost perquè considera que no són sostenibles.

De l'horitzó descrit per Nueno veig que es enginyers ho tenim bé. O almenys millor que els altres. El futur descrit per Nueno ha estat sempre sobre la base d'un producte elaborat des del sector de l'enginyeria per donar servei als altres sectors. Pizzes i sector bancari, construcció... no són un futur prou atractiu com per esmentar-los en la conferencia d'avui. És més, els ha pintat en el passat.

Per fomentar el naixament d'empreses ha dit que s'han d'afavorir els venture capitals i els Business Angels. Hi ha d'haver diners per poder montar empreses. Si el Govern vol crear llocs de treball pot començar a eliminar les traves burocràtiques que tenen aquests fons per ser àgils. Ha donat l'exemple que un fons proper a ell té 1,5 milions d'euros parats per traves burocràtiques. També, però, ha dit que les empreses que triomfen mai parlen dels problemes burocràtis, i les que fracassen sempre ho fan. M'ha fet pensar amb una cosa típica a les universitats: el que aprovaven deien que no havien estudiat, i els que suspenien deien que havien estudiat molt. Mai ho vaig entendre.

Ha estat preguntat pel paper que juga Barcelona al mapa mundial i ha estat clar: Barcelona perd empenta. Ell creu que Boston és probablement la ciutat de la propera dècada. Ha posat per exemple la seva visita a l'Àfrica per inagurar-hi el campus de la CEIBS. Diu que va quedar sorprès de l'empenta que tenia aquella gent, de les ganes de fer coses que va percebre i de l'ajuda i motivació que reben des dels seus governs. Potser l'Àfrica és el futur? Està clar que Barcelona, i Espanya i molt probablement part d'Europa, han entrat en un cicle de comoditat. Abans, en l'època post guerra civil sembla que es va crear un ambient d'emprenedors: tothom savia que no tenia res i que el que s'havia de fer era espavilar-se per aconseguir alguna cosa. Ara la gent es queixa molt i tothom reclama els seus drets. Això tampoc ho entenc gaire: drets? quins? demostra'm què has fet per tenir aquest dret i després te'l concediré. En aquest sentit, l'exemple més clar és l'ambient universitari que hi ha actualment. Durant les meves freqüents visites a la Pompeu Fabra (a la biblioteca de les aigües) he vist que els estudiants d'allà tenen convocada una assamblea cada dilluns per fer un seguiment dels seus drets. Els becaris amenacen de vaga si no es tenen en comte les seves reivindicacions. Els antibolonya reclamen el seu dret contra el que diuen serà una privatització dels estudis superiors. I podria donar molts i molts més exemples de reivindicacions que fan nois i noies de vint i pocs anys. Caram, què han fet per tenir tants drets?

Una última iniciativa que he vist aquí són els SMS Face to Face. Hi ha una pantalla de televisió gegant a la que pots posar anuncis curts sobre la teva idea o empresa i què necessites. Davant de la televisió hi ha unes butaques on hi ha gent que llegeix els anuncis i respon als que els semblen interessants. Després tenen possibilitat de reunir-se en sales per exposar les idees i, en cas d'èxit, arrivar a algun acord.

En conclusió, crec que la meva visita al Dia de l'Emprenedor ja acava. Fan més coses interessants però ja he complert el meu objectiu amb escreix. Nueno molt bé, Blanco molt bé, i Conuladh massa teòric, massa de disseny, però també bé.

1er dia al Dia de l'Emprenedor 2009

2009-05-20T03:41:00.000-07:00

Estic prenent un tallat amb llet freda, com marca la tradició familiar, a la cafeteria del Palau de Congressos de Catalunya. Ha estat un matí aprofitat. La veritat és que tenia els meus dubtes de si aquestes jornades valien la pena o no. És el primer any que hi assisteixo i l'únic que em motivava a priori era la xerrada d'en Pedro Nueno ja que estic llegint el seu nou llibre "Emprendiendo hacia el 2020".

He començat el dia fent cua. Sembla que hi ha hagut problemes amb alguna acreditació i hi ha gent que es pensa que haver de fer cua és un greuge a la seva trajectòria. Just al darrera meu hi havia un senyor d'avançada edat que ha aprofitat el moment per trucar a qui suposo s'havia d'haver resposabilitzat de la seva inscripció i li ha parlat de forma molt desagradable. Bé, els altres hem fet cua sense posar-nos tan nerviosos...

Després he assistit a la conferència de Carlos Blanco, del Grup ITNet. Ha estat un debat moderat per un representant del diari Expansion en el que se li ha preguntat per moment actual de crisi, sectorialment transversal, i se li ha demanat una comparació amb la crisi de principis de segle XXI, sectorial i centrada a les "dot com". Carlos Blanco és una persona a qui no coneixia, però té un dels blogs més llegits del mon (www.carlosblanco.com) i crec que és un digne link que introduiré al meu blog.

Emprenedor de múltiples iniciatives empresarials en el món d'internet, algunes d'èxit rotund i d'altres de fracàs, no té pèls a la llengua i no es caracteritza per ser políticament correcte. Sincer i de formes molt poc polides, ha comentat que actualment no és fàcil trobar finançament, que els Business Angels tenen l'aixeta tancada i els préstecs participatius de La Caixa o Caja Castilla La Mancha només es concedeixen en reinversions de negocis ja participats. Així que, com es diu a l'empresa a on treballava, és moment de tornar-se a posar la corbata i d'intentar ser el més seductors possibles. Ha esmentat SeedRocket (tinc un post pendent sobre aquesta iniciativa) i d'empreses en les que participa i sobretot ha fet èmfasi a la diversificació: ha explicat que a la crisi de 2001 va passar de facturar 30.000€ a 3.000 en només un mes, i que va haver de prescindir de 16 dels 21 empleats que llavors tenia. Tenia tot el seu volum de negoci centrat en un sol producte, i l'endemà de l'atemptat contra les torres bessones, les grans empreses van enviar un fax totes rescindint els seus contractes. Ha dit textualment que "la gent que vam viure aquella crisi ens en riem de l'actual". Bé, això dona ànims als nous emprenedors en moments d'incertesa.

Just al acabar, i fora d'agenda, he anat a veure una xerrada organitzada pel Centre de Transferència Tecnològica de La Salle. Caram com s'estan espavilant des que ja no hi estudio, ara estan a per tot i llavors tenien una borsa de treball precària. El ponent ha estat Feargal Mac Conuladh, que ha treballat a Apple, LexMark, Epson i crec, si no ho he entès malament, que actualment està treballant a Lenovo a Barcelona. Irlandès i MBA per INSEAD, ha viscut a Irlanda, USA, Holanda i tria Barcelona com a ciutat per establir-se. Quina sort que tenim els que l'hem descobert des de l'inici!

Com que no savia qui era, ni molt bé de què anava la comferència, ha sobrepassat en escriex les meves expectatives. Es titulava "5 lliçons d'una vida emprenedora". Molt apropiada per aquest blog. Ha començat amb un video molt interessant:

Després ha explicat casos pràctics d'èxits empresarials de les grans marques, com Apple va fracassar estrepitosament just al fer fora Steve Jobs i com aquest va reflotar-la anys després, i com EPSON va néixer: ve de la marca de fabricants de rellotges CASIO, que pels Jocs Olímpics de Japó van fabricar una impressora per demostrar que tenien la tecnologia necessària. Va tenir una gran demanda i en poc temps es va fer líder del mercat de les impressores. Van decidir després crear la marca EPSON i fabricar més impressores.

Al final de la xerrada, i una mica com a afegit a l'explicació dels èxits dels altres, ha dit el què són per ell les cinc claus de l'èxit d'un emprenedor: Canvi, Lideratge, Estratègia, Servei i Persones. M'ha fet especialment gràcia el de servei: gestionar expectatives, gestionar oportunitats. He reflexionat per uns instants com l'empresa de Consultoria (serveis) a on vaig estar treballant gestionava les expectatives i les oportunitats.

Després d'aquest refrigeri miraré si hi ha alguna cosa interessant per aquesta tarda i, si no, tornaré a agafar el llibre d'en Pedro Nueno amb molt de gust i demà més. Tinc ganes d'escoltar-lo demà.

Dia de l'emprenedor 2009

2009-05-17T07:29:00.000-07:00

Els propers dies 20 i 21 de maig es celebra al Palau de Congressos de Catalunya el Dia de l'Emprenedor 2009. Està farcit de xarrades interessants i de personalitats convidades en representació de múltiples iniciatives empresarials i escoles de negocis de primer nivell. Hi ha dues xerrades que trobo especialment interessants i a les que assistiré: la de Carlos Blanco, del Grupo ITNet, que parlarà de Les claus de l'èxit en els negocis d'Internet (dia 20 a les 10:30), i la del professor del IESE Pedro Nueno, sobre Com reinventar-se com a emprenedor en temps de crisi (dia 21 a les 10:30).

A part de les xerrades hi ha moltes activitats diferents i exposicions. No en tinc referències i a més a més és el primer any que hi assistiré. Ja en faré una valoració personal al blog.

La crisi financera explicada per George Parr

2009-05-04T09:16:00.001-07:00

George Parr és un banquer de banca d'inversió que explica amb molta ironia la causa de l'actual crisi financera. Adjunto un video del programa The Last Laught, que tinc des de fa temps i he repescat d'un mail que acavo de revisar, però que crec que és interessant i sobretot molt divertit.

Evidentment, l'explicació que ha escrit Leopoldo Abadia de la crisi és molt millor, però aquesta és divertida.

Les empreses de Consultoria de Sistemes estan en crisi

2009-04-26T07:49:00.001-07:00

Des del desembre de 2004 fins al març d'enguany vaig estar treballant en una de les empreses de consultoria més gran del món. Durant aquest temps he vist passar d'una època de bonança en la que els socis de l'empresa deien als clients que no podien fer els projectes per falta de "recursos" (així és com en diuen del personal en l'argot de Recursos Humans) a una altra de nerviosisme en la que s'oferien grans sumes de diners a qui deixes l'empresa per falta de projectes.

Aquestes empreses funcionen amb una estructura piramidal: hi ha unes categories definides que estableixen un ordre jeràrquic de forma vertical amb uns rangs salarials pre-establerts. Es fitxa gent que vagi alimentant la piràmide a partir de la base i després vas passant per totes les categories fins a arrivar a soci (l'esglaó més alt de la piràmide). La promoció a una categoria superior es decideix entre la gent que porta un temps mínim dins la categoria -que es defineix cada any en funció dels diners que hi hagi i en funció de la previsió dels resultats del següent any-, després es decideix quantes places noves hi haurà a cada categoria durant el següent any fiscal i s'assignen en base al rendiment dels candidats promocionables.

A simple vista es pot veure que aquesta estructura està pensada per créixer. Per ser un model sostenible, a mida que va augmentant el nombre de professionals de les categories superiors, també han d'augmentar la base de la piràmide que sostenta l'estructura: és a dir, cada soci ha de tenir uns dos gerents experimentats, uns quatre o més gerents de projectes, encara més consultors i molts més analistes.

L'activitat comercial recau sobre els socis perquè són els responsables de la seva conta de resultats, i normalment està recolzada per l'estreta relació que solen tenir els gerents experimentats i el gerents amb els clients.

A la següent figura es pot veure l'evolució de l'inversió de les empreses en tecnologia. Malgrat les dades siguin dels Estats Units i, per tant, els valor absoluts no es corresponguin al mercat espanyol ni al global, sí que es correspon en la tendència inversora.

Això fa que actualment sigui molt difícil vendre projectes d'inversió tecnològica i, per tant, que els socis de les empreses de consultoria de tecnologia estiguin més nerviosos del que és habitual. Després de 7 anys de creixament sostingut, de cometre excessos i assumir riscos que els permetés créixer, ara es troben que els seus ingressos no són suficients per mantenir l'estabilitat de la piràmide que els sostenta i això els posa nerviosos.

L'única solució aparentment viable és la venda de serveis d'externalització o d'outsourcing: són projectes estables que duren uns 5 anys mínim i que aporten uns ingressos fixes durant aquest temps. A més a més, ara és relativament senzill vendre projectes d'estalvi (que permeten un estalvi al client). En primer lloc, perquè en època de crisis tothom vol estalviar, i en segon lloc perquè normalment es venen a un preu variable vinculat a l'estalvi produit.

Aquests beneficis que aporten estabilitat a l'organització són molt discutits a nivells de consultors i analistes, que normalment són gent amb ambició als que no els atrau operar serveis de planificació o gestió del stock. Si fa un parell d'anys aquestes empreses tenien una rotació del 20%, actualment deuen haver arrivat al 30% o al 40%. Per mantenir l'equilibri, s'ha contractat personal menys preparat per operar els serveis.

De totes maneres s'està reduint l'estructura a nivell global i a tots els nivells de la piràmide, així hi ha socis, gerents, consultors i analistes que estan abandonant l'rganització per o bé impotència de no poder fer el que els agrada o per no voler asumir el risc que l'actual cojuntura els brinda.

En fi, les empreses de consultoria estan en crisis econòmica, que desenbocarà en una crisis de talent si no es cuida l'engagement d'aquests perfils, i això pot provocar que un cop passada aquesta crisis de liquiditat els sigui molt difícil tornar al sector que els és natural: el de la consultoria i no el d'outsourcing.

GMATing a les Aigües

2009-04-24T00:53:00.001-07:00

Actualment m'estic preparant l'examen GMAT perquè és un pre-requisit de l'escola de negocis a la que estic aplicant. No sé com m'anirà, tinc molta feina a fer i demanen una nota bastant alta de GMAT. De moment, però, estic gaudint de la meravellosa biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra - Les Aigües. És un luxe poder estudiar en un recinte com aquest!

Sent from my iPhone

_____________________________________________________

(Actualització a 9 de maig)

El dijous 7 de maig ja vaig fer l'examen de GMAT, vaig treure una bona nota i ara només falta esperar que em cridin per fer l'entrevista. Aniré actualitzant el post amb l'estat de la candidatura.

Trobar finançament durant èpoques de crisis és més fotut

2009-04-19T08:59:00.000-07:00

Diuen que en èpoques de crisi és quan surten els millors emprenedors, i alguns diuen que això fa que les operacions d'inversió d'aquest tipus de fons siguin generoses durant aquests temps difícils. El cert és que entre l'últim quadrimestre del 2008 i el primer del 2009, el volum de dòlars invertit per aquests tipus de fons va baixar un 50% als EUA (ho llegeixo al TechCrunch), sumant un total de $3,9 bilions segons Venture Source. Aquesta és la xifra més baixa des de l'any 1998.

És interessant veure que durant la crisi de pricipis de segle també van baixar les inversions en startups de tecnologia, en concret durant el 2001 i el 2002, i que després ja mai es va arrivar al nivell d'inversió del període 1999-2000. Abans en van dir esclat de la bombolla de les dotcom, i ara en diuen una steep drop. La veritat és que la diferència de volum d'inversió és abismal tal i com es pot veure al següent gràfic:

Els millors emprenedors surten en èpoques de crisi perquè deuen ser els únics capaços de trobar finançament. Els que ens estem plantejant montar alguna cosa, ara ens trobem en un moment un pèl difícil. Podem aprofitar per estudiar i madurar una idea, pot ser després d'aquesta correcció del mercat podem enganxar una onada ascendent. Esperem que la crisi no s'eternitzi a la japonesa perquè els de la meva generació ara estem en el millor moment de la nostra vida per arrancar nous projectes.

What it takes to be great?

2009-04-17T04:58:00.000-07:00

Aquest és un article que es va publicar al Fortune de l'octubre del 2006 (per Geoffrey Colvin). És interessant veure com fa caure el mite dient que la gent que triomfa a la vida no ho fa perquè realment hagi nascut per això, sino perquè al darrera hi ha un esforç i una dedicació extraordinàries que els distingeix dels demés. Això ja és personal, estic convençut que qui reforça el mite dels triomfadors genètics són els ganduls crònics, no els que han fracassat al intentar trobar l'èxit. Va dir Winston Churchill (com ja vaig escriure al meu facebook fa un temps) que l'èxit és el passar de fracàs en fracàs sense perdre l'entusiasme.

What it takes to be great?

(he conegut aquest article al bloc de l'Alec Oxenford)

Una lliçó de vida i entusiasme

2009-04-07T10:23:00.000-07:00

És espectacular veure com una persona que a priori té una situació tan complicada des d'un inici, sap superar les dificultats i pot viure una vida independent i desprendre aquesta felicitat. Per YouTube es poden trobar molts videos de Nick Vujicic veient com viu de forma autònoma a casa seva, però aquest és un resum de la seva vida que inclou una magnífica xerrada.

El més important són els beneficis, no les vendes

2009-03-29T14:26:00.000-07:00

Aquesta és una màxima que no totes les empreses apliquen. És clar que si l'equilibri productiu és bo, l'augment de vendes implica un increment de beneficis, però no és tant clar quan les despeses que comporta el creixament són majors que els beneficis que generen. He quedat molt sorprès de veure com una empresa com Facebook pot morir d'èxit si no fa una ampliació de capital. Us adjunto un article de la TechCrunch on s'explica el problema de Facebook.

Facebook May Be Growing Too Fast. And Hitting The Capital Markets Again.

When Facebook raised $240 million from Microsoft in 2007, and another $235 million in debt and equity in 2008, everyone thought they had plenty of cash to get through their big growth phase. With that kind of cash, the company could hire as many people as it needed to and not worry about profitability or going public until at least 2009, as board member Jim Breyer said in 2007.

But a confluence of factors may be conspiring to throw those assumptions out the window and force Facebook back to the capital markets much earlier than they originally planned. We’ve heard from multiple sources that they are testing the capital markets right now, in fact, and may be considering a near term capital raise at terms that could be much more favorable to investors than the previous $15 billion round that Microsoft kicked off in October 2007.

Facebook Is Growing, But So Are Costs

There’s no doubt that Facebook is growing at a breathtaking pace. A year ago, according to Comscore, they had just 74 million unique monthly visitors and 35 billion page views. Today those numbers have grown by 118% and 74%, respectively, to 161 million unique visitors and 61 billion page views per month.

Facebook’s growth, thanks to all these user-created translated versions of the site, has probably exceeded even their own internal projections. And running this engine isn’t cheap.

The company is likely spending well over a $1 million per month on electricity alone, say experts we’ve spoken with. Bandwidth is likely another $500,000 or more per month on top of that. The company has earmarked $100 million to buy 50,000 servers this year and next. And sources say they’ve been buying one NetApp 3070 storage system per week just to keep up with all this user generated content. At up to $2 million each, that adds up quickly - we’ve heard estimates that they may have spent as much as $30 million this year alone with the company. And the icing on the cake - earmark another $15 million per year in office and datacenter rent payments.

And don’t forget those human assets. With 750 employees and growing, Facebook is spending at least another $10 million per month on payroll.

It costs a couple of hundred million dollars a year just to keep the lights on at Facebook. But the real problem is keeping up with growth, particularly storage needs. Add another $100 million or more per year for capital expenditures, and you’ve got a company that’s doing exactly the opposite of printing money.

So How ‘Bout Those Revenues?

eMarketer estimates $265 million in revenue for Facebook in 2008. That’s great, right? Well, not really. The company is still losing money - lots of it - at current revenues. And it’s not clear that revenue will grow as robustly as costs.

Most of Facebook’s growth is outside of the U.S. A year ago, according to Comscore, Facebook had 31 million U.S. visitors, about 42% of the total. Today, U.S. visitors have grown to just 41 million.

19 million live in Africa and the Middle East. 26 million are in Asia. Europe, with 48 million Facebook users, has a larger share than the U.S. Another 16 million are in Latin America.

Just one in four Facebook users come from the U.S. today.

As we wrote last summer, most of these international users can’t be monetized today. And to make things worse, bandwidth costs in those countries is generally much higher than the U.S. So the users cost more, and they don’t bring in any revenue.

That international growth might be ok if U.S. growth remained strong. But the U.S. market just seems to be tapped at this point, and gaining market share from MySpace is a battle. As we wrote in August, at current growth rates it will take Facebook 18 years to overtake MySpace in the U.S.

Uh Oh, The Economy

So costs are skyrocketing, and revenues can’t keep up. Ok, But Facebook still has plenty of money, right?

Wrong.

The economy isn’t looking so hot, and it may get worse. If revenues don’t grow substantially, the company’s runway of cash gets much shorter. 2008 revenues are likely $100 million less than the company anticipated a year ago. If the economic train really derails, Facebook could be in big trouble.

A big chunk, probably a majority, of the roughly $500 million the company has raised is already gone. Even more will be spent next year, particularly if international growth rates remain constant (and there is lots and lots of room to grow internationally). Facebook could be down to just a year’s worth of cash at this point, with no IPO horizon in sight.

And even if they have cash into 2010 (its nearly impossible to figure out exactly how much they’re burning), the economic downturn is likely to be much, much worse than they anticipated. If they don’t grab the money now, it may not be available later on.

Which Explains Why CFO Gideon Yu Is In Dubai

Sources have told us that Facebook CFO Gideon Yu was in Dubai this week, possibly meeting with Dubai International Capital, exploring fundraising options.

U.S. investors, including VCs and hedge funds, aren’t interested or aren’t able to invest at the valuation Facebook expects. That leaves Sovereign Wealth Funds as the only viable funding solution. And the window to get money from them may fast be closing, too.

Which explains why Facebook may be looking for money sooner rather than later. If they don’t raise a big chunk of money now from someone who’ll pay whatever it takes to own a piece of Facebook, there may be a heavily dilutive down-valuation round for Facebook in the next 12-18 months.

En Justin: el nou robot de DLR

2009-03-24T15:07:00.000-07:00

Quan jo vaig estar a DLR ara fa tres anys i escaix, la mà (Hand II) i el braç (LBR III) eren la novetat de l'institut de robòtica i mecànica. Actualment, en Justin ja balla la cançó de Pulp Fiction. Impressionant. Mentre Alemanya aposta per aquest tipus d'R+D, aquí fem l'observatori del turisme.

L'última lliçó de Randy Pausch

2009-03-23T09:44:00.000-07:00

Randy Pausch (Doctor en enginyeria, professor de la universitat de Carnegie Mellon i investigador en el camp de la realitat virtual) va morir 10 mesos després de donar aquesta comferència. Segons explica, quan li van diagnosticar el càncer ja tenia emperaulada la xerrada i, després de meditar-ho, va decidir seguir endavant. Diu que intenta posar-se dins d'una botella que un dia apareixarà a la platja pels seus fills.

Una frase del video: "L'experiència és allò que guanyes quan no aconsegueixes allò que vols".

Genial, tota una lliçó de vida, alegria i optimisme.

Espectacular: Think different

2009-03-19T01:59:00.000-07:00

Aquest és un anunci d'Apple Inc. que forma part d'una magnífica campanya de publicitat del 1997 (Aquest any, Apple compra Next i l'Steve Jobs passa a ser el CEO d'Apple)

Here’s to the crazy ones.
The misfits.
The rebels.
The troublemakers.
The round pegs in the square holes.
The ones who see things differently.
They’re not fond of rules.
And they have no respect for the status quo.
You can praise them, disagree with them, quote them, disbelieve them, glorify or vilify them.
About the only thing you can’t do is ignore them.
Because they change things.
They invent. They imagine. They heal.
They explore. They create. They inspire.
They push the human race forward.
Maybe they have to be crazy.
How else can you stare at an empty canvas and see a work of art?
Or sit in silence and hear a song that’s never been written?
Or gaze at a red planet and see a laboratory on wheels?
We make tools for these kinds of people.
While some see them as the crazy ones, we see genius.
Because the people who are crazy enough to think they can change the world, are the ones who do.

¿Qué se puede esperar de un mal líder? Los cinco peores hábitos de un jefe

2009-03-15T12:53:00.000-07:00

El meu pare em passa un article d'en Jack Welch publicat a El Economista el dia 13 de març i, com que el trobo molt interessant, us l'adjunto.

Hace algunos años, cuando estábamos escribiendo Suzy y yo nuestro primer libro juntos, tropezamos con un obstáculo: discutíamos un capítulo en el que debíamos analizar qué hacer con un jefe deplorable. Uno de nosotros pensó que con algunos párrafos sería suficiente.

Los malos jefes son escasos, era la idea, porque las organizaciones suelen librarse de ellos en su debido momento. El otro insistió en que los malos jefes, seres que manipulan, confunden e incluso atormentan a sus empleados, eran más frecuentes de lo que se presupone, y merecían que se les dedicase más espacio en el libro.

Como no nos poníamos de acuerdo, decidimos plantear la cuestión a un grupo de amigos, alrededor de una veintena, que íbamos a ver esa noche en una fiesta. ¿Adivinan qué punto de vista triunfó?

Sí, casi todos nuestros amigos tenían una historia acerca de un encuentro cercano con un gerente -o dos, o tres- que lo habían decepcionado. Un amigo describió a un jefe que nunca decía lo que realmente pensaba. Otro recordó a un jefe que había convertido en un arte la tarea de denigrar a los empleados en sus reuniones.
Un buen jefe inspira

Pero no queremos despotricar contra todos los jefes. Ambos conocemos, por nuestra experiencia, que un gran jefe puede cambiar la vida de una persona, inspirar al empleado para que llegue a nuevas alturas a nivel profesional y personal, y entusiasmar a su equipo para que supere los desafíos que les resulta difícil enfrentar por separado.

Tales experiencias son maravillosas, y, afortunadamente, no tan raras. Aunque, posiblemente, sea más probable encontrar un gran jefe, y más realista esperar lo siguiente:

1. Es razonable esperar que su jefe proporcione dos evaluaciones por año que señalen, con absoluta claridad, cómo es su desempeño con respecto al resto de los empleados y en cuanto a sus ambiciones.

Su jefe puede galvanizar a su equipo para que concrete logros estelares. Pero ningún jefe está haciendo su trabajo de manera apropiada si no hace saber a cada uno en qué posición se encuentra, de una manera constructiva, elocuente. Por lo tanto, si prefiere que hagan evaluaciones anuales de su labor está en su derecho de pedirlas.

2. Es razonable que su jefe no tenga favoritos. Escasas cosas tienen tanto poder para indignar a una organización como un jefe que tiene favoritos. Eso genera, de manera invariable, una politiquería entre colegas, cuando en realidad, lo importante es que exista confianza mutua a fin de compartir información, generar ideas, o simplemente conseguir que se hagan las cosas. Por lo tanto, si su jefe está envenenando el ambiente con favoritismos, usted no debe considerar eso como una simple manera de hacer negocios. No lo es.

3. Es razonable esperar que su jefe lo defienda en los momentos de necesidad.

Tenemos una amiga a la que llamaremos Carol, cuyo jefe le pidió en una ocasión que presentara una propuesta en una reunión en la que estaba el equipo ejecutivo de la organización. Carol cumplió con el pedido, pero cuando los ejecutivos rechazaron la propuesta, también lo hizo el jefe de Carol, quien la dejó sola, e insinuó que estaba muy enojado por la actitud de nuestra amiga. Esa conducta del "yo no lo conozco" es la marca de un gerente que considera su posición vulnerable, o que es un imbécil.

4. Es razonable que su jefe entregue recompensas de magnitud por grandes trabajos.

Advertimos que puede sonar demente hablar de recompensas de magnitud en una época de recesión como la actual. Pero todo buen jefe entiende cuan importante es esa diferenciación, y los jefes muy buenos se niegan a proferir la frase que otros dicen durante una crisis económica: "Usted hizo una labor magnífica, pero esto es todo lo que puedo conseguir de la gente de arriba".

5. Finalmente, y por cierto lo más importante, es razonable esperar que su jefe muestre integridad.

Es horrible ir a trabajar cada día y preguntarse si el jefe está ocultando la verdad, o violando los valores de una empresa. Por lo tanto, aférrese a la idea de que su jefe es honesto. Si esa idea flaquea, tal vez deba preguntarse si no es el tiempo de pasar a otra empresa.

Ahora bien, entendemos que estamos en un período en el cual los trabajadores no pueden ponerse muy exquisitos con sus jefes. También sabemos de qué manera un jefe puede afectar a la calidad de vida. Por lo tanto, para ir a lo esencial: vaya adelante, espere lo mejor, pero intente sentirse satisfecho con la realidad, y tenga unas expectativas razonables.

Tot un clàssic: Steve Jobs a Stanford

2009-03-12T15:54:00.000-07:00

De tant en tant s'ha d'anar mirant...

Crisi

2009-02-25T16:02:00.000-08:00

Explicació gràfica de com la crisi afecta a la moral i la productivitat dels treballadors:

El Manantial

2009-02-25T15:12:00.000-08:00

Impressionant.

Qualitat Directiva

2009-02-25T15:04:00.000-08:00

Es pot aprendre a ser un bon directiu? Durant aquesta setmana he assistit a un curs organitzat per l'empresa per la que treballo i que pretenia ensenyar les qualitats i les aptituts necessàries per ser un bon directiu.

Conclusió: existeixen tècniques per solucionar conflictes i hi ha gent que cobra per ensenyar-les. Una altra cosa és si es poden aplicar al món real.

Dibosch

2008-05-12T12:03:00.000-07:00

Avui he anat a visitar l'empresa Dibosch. Me n'han impressionat diverses coses, entre elles el modern sistema d'identificació dels empleats, que amb un únic xip identificatiu que porten com a clauer poden consultar des d'un terminal si tenen missatges importants a atendre, enregistrar les entredes i les sortides, obrir portes en funció dels perfils assignats als empleats,... També me n'ha impressionat la decoració, que era molt moderna i amb molta llum natural.

Per la part de magatzems, que per defecte professional és amb la que més em fixo, és una empresa que per la seva dimensió (uns 40 empleats i un magatzem no gaire gran) estava molt avançat en tecnologia. Hem de tenir en compte que Dibosch és una empresa de prestació de serveis d'àmbit català, amb voluntat de créixer tant en personal com en negoci, però, en definitiva, petita. El seu magatzem no tenia res a envejar al de moltes empreses punteres tant del seu sector com d'altres.

Adjunto el link al seu web: www.dibosch.com

Carters i Publicitat a les bústies

2008-05-09T04:04:00.000-07:00

Vaig estar visquent durant una època a Munic, la capital de Bavària i el motor econòmic d'Alemanya juntament amb Francfurt. Doncs bé, resulta que allà no deixen les cartes a la bústia almenys que no hi hagi el nom del destinatari penjat a la bústia, per molt que l'adreça sí que coincideixi. Crec que una cosa tant simple com aquesta permet un major ordre i el manteniment d'una netedat a moltes escales de veins.

Seguint amb el tema de l'ordre, l'ordenança municipal diu que només es podrà deixar publicitat a les porteries de les escales i no a les bústies. Això, a Barcelona, no es cumpleix.

En concret, l'article 23.6 diu: "Les persones que reparteixen publicitat domiciliària no podran deixar propaganda fora del recinte de la porteria dels edificis".

Publicitat immobiliària

2008-05-09T03:48:00.000-07:00

A la finca on estic visquent, i que me n'honora presidir l'escala, hi ha un pis que es lloga. Els de l'immobiliària estan entussodits en penjar un cartell adhesiu anunciant la disponibilitat del pis, primer al vidre de la porta d'entrada a l'escala i ara a la façana. I això és com jugar al gat i la rata: ells el posen i jo el faig treure. Davant la insistència, els vaig trucar i els vaig dir que era absurd i que, o bé deixaven de posar el cartell a la porta, o els posaria una denuncia ja que és d'aquells papers adhesius de mala qualitat que no et permet desenganxar-lo sense que s'estripi.

Durant la breu conversa, ella em va preguntar amb incordi: "i on l'haig de posar, doncs?" Això em va indignar moltíssim: la comunitat de veins ha d'assumir el cost de la merda escampada pel seu màrqueting? I després vaig pensar que si per trobar una solució a aquest problema havia d'acudir a mi... ai!

En qualsevol cas, els articles 23.1 i 23.2 de l'ordenança municipal expliciten que en cas de penjar algun cartell s'haurà de tenir l'autorització prèvia tant de l'ajuntament com del propietari de l'immoble afectat.

Leopoldo Abadía

2008-05-06T15:44:00.000-07:00

Leopoldo Abadía fa més de 30 anys que és professor de l'escola de negocis IESE. Recomano el seu anàlisi de les causes de la crisi de les "Subprime":

http://leopoldoabadia.blogspot.com/search/label/+%20Crisis%20Financiera%202007-2008

Mario Conde

2008-05-06T15:13:00.000-07:00

Em va impressionar l'entrevista que va fer Jordi González a Mario Conde. Jo sóc d'una generació que d'en Mario Conde bàsicament en recordava el pentinat ja que el dia de sants inocents de 1993, quan el Banc d'Espanya decideix intervenir Banesto, jo tenia 13 anys.

Em va caure francament bé. Sensat i reflexiu, amb idees clares i d'una inteligència per sobre de la mitjana. Pot ser un pèl trist per la recent malaurada pèrdua de la seva dona. He buscat informació al youtube i he vist que n'han tret els videos interessants.

Pels de la meva generació, penjo un link del diari El Mundo on es ressegueix la cronologia de la intervenció, la investigació i posterior sentència: http://www.el-mundo.es/economia/banesto/

De pas, aprofito per penjar el video electoral de Mario Conde:

La Rita Restaurant

2008-05-06T02:43:00.000-07:00

No sé de quin grup empresarial és La Rita Restaurant. Ja porto uns tres o quatre cops anant-hi tant a dinar com a sopar: el menú del dinar és impressionant i no arriva als 10 euros, sempre són plats elaborats, amb un perfecte servei i molt ràpids. Només té la pega que has de fer cua. Però a nivell d'organització són excepcionals i crec que darrera hi ha un grup empresarial potent que tenen un munt de restaurants entre Barcelona, Madrid i Palamós. M'interessaré per saber quin és ja que la qualitat que aconsegueixen amb el preu que oferten és una relació quasi inmillorable.

La Pedrera

2008-05-06T02:20:00.000-07:00

Haig de reconèixer que sóc un enamorat de La Pedrera d'Antoni Gaudí. De fet, de tota l'arquitectura en general. Però voldria explicar una curiositat concreta de la Pedrera que vaig descobrir aquest dissabte quan vaig anar amb la meva nòvia al Vinçon de Barcelona per, com ens agrada dir, fer-hi un vol de pobre. Vam sortir a la terrassa que tenen on hi exposen els mobles d'exterior i hi vaig veure La Pedrera vista des de l'interior de l'illa de l'Eixample. Magnífic!

Nou blog a la xarxa

2008-05-06T02:06:00.000-07:00

Avui neix el meu nou Blog. És veritat que potser el seu contingut no està molt ben definit (encara), però neix amb voluntat d'aprendre i m'agradaria que fós un recull de les coses quotidianes que més em sobten i m'inpacten: noticies, acudits, viatjes, converses, esport, películes... Ja anirem veient com evoluciona!